Encíclica i nou Ajuntament de Benissa; per Joan Josep Cardona

Amb certa freqüència els ajuntaments es fan la pregunta de què fer amb el patrimoni moble en desús. Benissa no pot deixar de formular-se-la i en tal sentit, i, en diverses legislatures, s’ha procurat dotar-les de contingut. No fer-ho condueix a la degradació. L’edifici de les escoles velles entraven dins d’eixa pregunta. Per fortuna, i després d’un llarg procés de restauració hem assistit a l’acte d’inauguració oficial. Amb eixa intervenció se centralitzen en un sol edifici diferents serveis esparsos en altres llocs del nucli urbà, cosa que agraeix la ciutadania i de pas s’eliminen despeses de manteniment. Tot fruit d’un vell clam i una demanada unànime del poble.

Fa un parell d’anys es posà en pràctica la convocatòria dels denominats “Pressupostos Participatius”. És un modificat del que abans se solia dir “Participació ciutadana”. La gent conscienciada, i des de la diversitat personal dels seus sentiments polítics, aportava idees amb la creença que serien, si no totes, sí almenys acollides pel consistori. Ve a ser allò de l’antiga opinió pública manifestada en les barberies, la taula del peix o la barra del bar. Però la modernitat canalitza el parer ciutadà donant fórmules com l’esmentada Participació Ciutadana.

En la recent enquesta, la corresponent a l’exercici 2026-2027, la participació ha baixat al 33%, no és molt, però és significativa. En síntesi el 2,5% del cens poblacional ha emès el seu parer. Les peticions a l’ajuntament són sempre idèntiques i responen a qüestions que tenen molt a veure amb les deficiències de vies públiques, aparcaments i aspectes de comoditat dels usuaris. Ignore si altres idees, per suposat sempre interessants, han tingut oportunitat de merèixer l’atenció municipal. Per contra, la nostra administració local argumenta eixa baixada de resposta aportant dades confluents a eixe desinterès ciutadà. És la postura oficial, però matisem.

Qui ha llegit la recent encíclica del papa Lleó XIV, “Magnifica humanitas”, pot reparar que eixe menfotisme ciutadà ve explicat en el punt número 70. Responent a la corresponsabilitat parlarà de que en una lògica de subsidiarietat, les decisions es prenen al nivell més proper a les persones involucrades, valorant la vida associativa, de forma que el poble no es trobe enfront de decisions ja preses. Allí on les famílies, associacions, comunitats locals i les realitats del voluntariat són reconegudes i sostingudes, la vida social es torna més propera a les persones i els serveis s’ofereixen amb major atenció a les necessitats reals i les respostes són més creatives i respectuoses. L’encíclica comença i acaba amb dos al·lusions bíbliques: la torre de Babel i la reconstrucció del temple de Jerusalem propiciat per Nehemies. En el primer cas la torre representa un únic criteri, superb i despectiu amb les minories. Per contra les muralles de Jerusalem es basteixen amb l’aportació alegre i particular del col·lectiu. La torre s’esberla, entra la confusió i la dispersió. La muralla congrega, fa poble i perdura pels anys.

Una proposta que no sé si s’ha formulat en el qüestionari benisser, és aquella del fet que la ciutadania es queixa de què aportar un suggeriment positiu a l’ajuntament és com jugar al frontó. Rebota la pilota. O en el pitjor dels casos supera la muralla i cau al carrer Sant Nicolau en mig del silenci oficial. I eixe silenci és apercebut per l’administrat benisser com una ofensa i una falta de respecte. Com que l’encíclica és llarga té temps per anar posant en solfa un munt de raons on la sinodalitat és una constant, i on convé afegir que etimològicament prové del grec “synodo”, que significa poble i camí en unió.

L’exercici de la política sempre és ingrat, poc agraït i subjecte a crítica constant. La definició semàntica de la paraula política ens derivarà a la diversitat d’exposicions, però si la rebaixem al nivell més pròxim i immediat apareixerà diàfana la resposta – si ho fa bé -, de perdurar eternament l’amor que té pel poble. Són paraules del temps de Nehemies i en l’esmentada reconstrucció del temple de Jerusalem. Així comença i així acaba l’encíclica. Un gra de seny aportat a uns temps on no sabem on anirem a parar i, on la tan esperada resposta del papa sobre la intel·ligència artificial – i que s’espera dins d’eixe document -, té el seu punt de resposta. Però en la síntesi global de tan magnífic escrit tot volta sobre la muralla en construcció. L’aportació personal de cadascú a escoltar, reflexionar i saber el paper que li toca representar en bé de la comunitat. Aquí el poble parla. De vegades amb raonaments assenyats. No sé si, retornant a les cites bíbliques, ve al cas citar el llibre de Josuè quan davant les insensibilitats oficials els crits del poble i el so de les trompetes feren caure les muralles. Aquí, com estem parlant amb sentit de metàfora, no serà possible. Les parets del nostre edifici municipal són sòlides i a més els despatxos insonoritzats.