Santa Anna, de Déu amada; per Joan Josep Cardona

Quan el “Flos sactorum” descriu la vida de Santa Anna repara en què la maternitat li sobrevingué a edat avançada. Tal era la preocupació que aquella eixorquia li provocava que seguint el relat de la seva hagiografia deixa un paràgraf de tristesa: “vivian muy afligidos estos Santos casados y andavan como avergonzados y corridos y apartados del trato y conversación de los otros hombres de su calidad”. A causa de que la Verge Maria naix d’una dona tan major la pietat tradicional atorga a la nostra santa el patrocini de les dones que apleguen a la vellesa. La meua àvia materna, portadora de nom tan gloriós la invocava amb la salutació de “Santa Ana, buena muerte y poca cama”. I així fou, una albuminúria immediata acabà la seva existència en tan sols dos dies.

Actualment la seva festivitat va afegida a Sant Joaquim, el seu espòs. La commemoració de la seva onomàstica cau precisament dins d’aquests dies on la natura ens ha obsequiat amb una generositat de pluja poc habitual a l’altura que estem de l’any. Precisament l’aigua està molt present en la biografia de santa tan popular. Seguint la descripció de la seva vida ens comenta que “el agua es más pura cuando se coge mas cerca de la fuente”. És una observació que es refereix a la dogmàtica puresa de la Verge Maria. Però a Benissa, poble on als dos esposos els tenim ben exposats a l’altar major de l’església afegim una ermita dedicada a la venerable anciana al mateix llindar d’una font que en els seus bons temps produïa un saludable brollador que, segons el veïnat, proporcionava un bon pair dels aliments. Una sentència que tenia la seva explicació quan es bevien dos tragos després del copiós berenar que les famílies es cruspien en la seva, abans multitudinària romeria a tan senyalat indret.

Emparar-se les dones majors en una jaculatòria de fer el trànsit de la mort el més aviat i tranquil possible tenia el seu perquè. La meua generació ha conegut les llargues malalties de l’ancianitat en casa. Una persona enllitada mesos i mesos condicionava severament el dia a dia de les dones de la família més propera condemnades a la permanent assistència de les persones majores malaltes i impedides. En l’actualitat, i de tenir sort, els darrers anys d’un familiar es poden passar ajudats per una assistència professional i en llocs especialitzats. Tot i aquest avanç social es presenta un costat poc contemplat i a totes llums evident. La generació que ara ens cuida als majors, tot i la seva acurada professionalització, desconeix el món dels que abans foren joves.

Un detall del que els dic l’hem viscut quan vam passar la nostra etapa de balnearis. Les aigües de les que anem parlant venen aquí molt a propòsit. Les experiències tretes d’ aquets establiments antigament molt recomanats per curar diverses afeccions del cos tenien un aroma literari. Recordant aquelles lectures de Thomas Mann sobre el balneari de Davos i crec que “Blanco en azul” que farà Azorín dels corresponents asturians i bascos passarem el nostre pelegrinatge intentat viure aquell aroma tan profilàcticament beneficiós per als nostres mals reumàtics. A més de la dieta sana i recomanada pel personal metge d’aquelles cases s’havien de practicar inhalacions i el preceptiu bany i exercicis gimnàstics en la piscina. La gran majoria dels residents ja teníem anys a les costelles i la gimnàstica aquàtica la treballàvem amb notable dificultat. No sempre els monitors o monitores es feien càrrec de que les contorsions, balls i bots que com a exemple a seguir solien fer amb agilitat a vora de la piscina no s’adien amb les nostra feble anatomia. N’hi havia d’insolents que a xiulits i manotades ens sotmetien a un martiri tantàlic o a un compassiu tractament molt apropiats per a infants de primària. En fi, una teràpia mental semblant a la que viu el meu net Marc a l’escola d’estiu. Tan sols tinc el conhort de que allò no fos gravat i pujat, tal i com ara es puja tot, a les xarxes socials. Si això s’hagués portat a terme em portaria a un estat emocional proper a la depressió en veure’m immortalitzat amb una caputxa de bany agafat a un patet inflat i seguit el ritme d’una música estrident, sense harmonia i com un “bum-bum” paregut al que Aina la meua neta major i les seves amistats es delegen en les festes de Santa Anna, Sant Jaume o la bellíssima Pedramala front a la mar mediterrània. Beneïda Santa Anna que, com a mínim ens conhorta en la santa paciència i resignació. Poca força queda ja per demanar misericòrdia i una mica de respecte.