Raul i Pepe Luís; per Joan Josep Cardona

Dos persones germanes en fortalesa física i anímica ens han deixat els darrers dies. Un d’ells, Pepe Luís, el meu germà, l’altre Raul, germà en projectes. Tots tres unificats en un invisible fil perceptible en les exèquies quan el celebrant encensa els fèretres i una tènue nebulositat en forma de cercles s’enlaira cap a les voltes del temple. Sembla com que l’ànima surt del cos a l’entonar-se les estrofes de “acolliu la seua ànima i presenteu-la a l’Altíssim”. Un simbolisme que parla d’altures. L’un, entre molts èxits en diferents esports pujà en bicicleta als cinquanta anys al propi Tourmalet que són 2.155 metres. L’altre, un magnífic jugador de pilota que la tirà infinitat de vegades a l’altura de les galeries. Són, no cal dir-ho, proeses que no es poden fer si no s’és posseïdor a més de fortalesa física, una fèrria voluntat i es compta amb una capacitat mental i anímica per superar els mals vents quan de vegades els pateix la nostra vida.

En ser els dos practicants d’unes modalitats esportives on l’esfera i la rodonesa són figures geomètriques on no queda espai per a les arestes era precís que eixa condició els conformés caràcter. No hi havia cantó ni angles rasposos en la seva forma de ser. Pepelú com el coneixien els seus companys de les voltes ciclistes comarcals marcava el ritme, animava en les pujades i al remat sabia on estava a vora del camí la font saludable o l’amable venta on parar a esmorzar. I a Raul no calia més que veure’l al mig del trinquet per a copsar que a més del respecte que tots li teníem admirar i voler a un xicot alegre quan calia i seriós fent-se valer de l’autoritat dels qui saben, com se sol dir “fer rogle”.

Els camins vitals quan s’acaben i en l’instant en què la comunitat ens reunim per rebre el conhort i el suport anímic apareixen senyals que tan sols les percebem quan tenim els ànims enfonsats. Són com els cercles esfilegassats del fum de l’encenser que s’enlairen al cimbori i es separen a l’altura de les rosasses del creuer del nostre temple. Aquests signes de l’arquitectura situats un a llevant i l’altre a ponent marquen les hores litúrgiques del laudes i de les vespres. L’inici i el final del dia. La nostra naixença i la nostra mort i, entremig la lluminositat del dia que corre pel rere-altar que és la vida. I al pujar a eixes altures els núvols de la cerimònia d’acomiadament mai es desfan en figures que no siguen les esfèriques, rodones i concèntriques. Són el record que es recull i que roman intacte quan evoquem als que estimem. Raul i Pepe Luis moriren provats en la seva fortalesa entre cruels patiments i sense que mai veiérem en el seu rostre turmentat cap senyal d’aridesa o angle cantellut i raspós conscients, així en costa, de confiança plena en rebre ja el guardó celestial que sense cap dubte l’usdefruiten en l’eternitat.