Opinió

En la vellesa prudència; per Joan Josep Cardona

Quan s’aplega a una edat avançada, segment de població en què m’incloc, alguna ànima caritativa sol dir-te que gaudeixes d’un pensament jove. Una gentilesa que emmascara el teu deteriorament físic. Si es dóna el cas que no dónes motiu a fer catúfols, eufemisme que indica un regir mental prou decent, agafes la galanteria amb un somriure. És el mínim que pots fer observant que les cames et fluixegen i que res es pot fer amb un cos cansat i amb més tecles que un piano.

Ser vell no és fàcil de portar avant. Com és un moment de la vida on estàs carregat d’experiències, però no les corresponents a l’estat vital en què et trobes, qualsevol situació que es presente és una novetat a la qual no saps com respondre. Sobre eixa veritat posava Montaigne en boca de Cícero que tot el que passa segons natura s’ha d’incloure com un bé. Si és així, i dit per un pensador indiscutible, la qüestió està més clara que un ull de peix. I si això ho acceptem amb serenitat tirar avant és fer un exercici de realisme.

Una de les situacions més insuportables que se li pot presentar a una persona que ha gaudit d’una vida activa i rica en realitzacions és que se li presente un dia el dimoni de la vanitat. Dies arrere, i també fa uns mesos, hem assistit en la política nacional a tres temptacions capitals que han estat difícils d’obviar per part de les persones que protagonitzaren eixos fets. Tots tres tenien rere d’ells un capital de prestigi que, com les rendes de la moneda has d’anar administrant amb prudència. Qualsevol persona que per obtenir un lloc de treball hagi de redactar el corresponent “currículum vitae” ja tindrà en compte no deixar una màcula de qualsevol becada que hagi fet en la vida. Recordarem que el senyor Jordi Pujol, estadista de prestigi, digué en la presentació de les seves memòries que encara estava a temps de poder-les embrutar. I no cal que els diga com queda ara de malmesa la seva biografia.

En el pla domèstic, pobletà i de primeríssima mà com és tractar d’oferir consell als que per edat els correspon ara portar les rendes de la política, els negocis o el regiment cultural es pot convertir en una “ennui impertinence” que passa d’immediat, com un inoportú correu electrònic a la cistella de la brossa. Semblant a molta gent que eixa percepció és un descobriment actual caldria posar-se en la pell de Winston Churchill que quan li preguntaren un dia per què no escrivia les seves memòries contestà que no ho feia per quan l’únic lector seria ell mateix.

Reflexionant el franciscà Francesc Gamissans (La vellesa encalmada) sobre la creença que tenim els majors de que serem escoltats, tals com un venerable sanedrí de l’Antic Testament, opinava que les experiències pròpies servien poc als altres. Una absoluta realitat per quan tothom en edat de lluita té tot el dret del món a fer coses, tenir il·lusions, enganyar-se i caure tants bacs com treballs enllesteixi.

Donant tema de què parlar totes aquelles lliçons de política que venerables pares de la pàtria han facilitat per entreteniment a tertúlies de gran volada, o a les més immediates de la trobada diària d’una colla de persones a l’hora d’esmorzar, s’han produït opinions de tota mena on cada una venia ja embolcallada amb el paper d’inqüestionable. Però en la magnitud que pot donar el nivell dels intervinents mancava la reflexió de quina és la realitat del món actual i quina la utopia. Eixes coses antigament a Benissa, el meu poble, per no dir-ne un altre, es solien resoldre en la Societat Cultural, el casino que tot poble ha de tenir. Allí un senyor notari o don Juan o don Pedro els metges o un mestre de prestigi solien dir la seva, la resta opinaven i al remat, com era sentència comuna “les misses de Benissa eixien ja dites des de la Cultural”. Fèiem el clavegueram, portàvem l’aigua o posaven l’estàtua de Donya Dolores on convenia. Un compartir un ideari de fer la vida més amable al veïnat sense passar, com sol ocórrer ara amb un rebuig a les opinions, suggeriments i bona fe, provinga de l’edat qui siga o de la persona que tinga a bé considerar-se ciutadà conscienciat del seu deure.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?