Altra vegada mascaretes; per Joan Josep Cardona

Quasi al final dels anys cinquanta del passat segle aparegué un brot epidèmic conegut popularment com “la coreana”. Es tractava d’una variant gripal originada en el sud-est asiàtic i coincidia en els darrers estadis de la guerra de Corea. Entre gener i febrer de 1958 aplegà a la nostra comarca. En aquella època l’assistència mèdica es feia directament en el domicili particular dels metges. El rebedor de la casa s’emplenava de malalts que tossien i esternudaven i amb aquestes condicions la grip campava al seu aire. La ciència mèdica d’aquells moments, entre la precarietat econòmica dels pacients i la pobresa dels remeis farmacèutics tan sols recomanava llit, tisanes i aspirina.

Quan es produeix una pandèmia de grans proporcions la gent s’alarma. Una prova d’eixa preocupació la detecte entre els llibres heretats de mossèn Francisco Cabrera, tio-avi que fou de ma mare. Home dotat d’una curiositat per les ciències posseïa una excel·lent col·lecció de llibres de medicina. En el volum primer de la patologia dels francesos Roche i Sanson, edició de 1836, en el capítol dedicat a les varietats de les afeccions pròpies d’una actual grip apareix multitud de subratllats fets pel prevere on sembla trobava remei a les seves afeccions. Cal pensar en eixa preocupació sentida per aquell home obligat a matinejar per assistir al cor parroquial a resar laudes i després mamprendre camí de Pedramala a celebrar missa en la seva ermita. Gener i febrer són molt gelats a l’enlairada Benissa i el fibló del vent no respecta ni a les dignitats eclesiàstiques obligades en èpoques antigues a guanyar-se el pa cantant salms i dirigir inacabables rosaris. S’havia de cuidar el cos com a màquina que procura la subsistència.
Dies passats, i obligat per unes rebels molèsties musculars pròpies de la meua ja avançada edat vaig anar al centre de salut del meu poble a “mostrar-me” com solien dir els antics. Com a més de les avaries corporals s’ha de seguir el criteri del savi benedictí fra Benito Feijoo que en el seu “Teatro crítico universal” recomana que en aplegar a vell s’ha de ser conscient de “preocuparse de los graves asuntos” no hi ha més alternativa que fer bondat i assumir la vellesa amb totes les seves conseqüències. En primer lloc, i tal com solia dir Sant Agustí, la persona humana ha de recolzar-se en el que veu per acceptar el que no veu i així ens examinem i veiem que les cames fluixegen, els genolls estan engarssits i caminar correcte és un problema. No cal altra disjuntiva que envellir amb la major dignitat possible.

Mentre esperava el meu torn en la consulta observava la gran quantitat de malalts que tenien els signes propis d’un refredat. I per a curiositat meva eren els pacients més joves els que adoptaven una postura més greu enfarfegats amb gruixuts abrigalls i tapant-se la cara amb l’oblidada mascareta mentre que al contrari no veia amb els de la meua edat cap altra prevenció sanitària que no foren bastons, crosses i caminadors. La cara al vent, nua, descoberta i confiada. Pensant que la meua generació n’ha vist de tots els colors i que la resignació forma part de les nostres actituds ens hem ensenyat a veure les coses en el sentit que línies més amunt ja he detallat. No obstant, i en l’intent de veure si podem tirar avant uns anys més d’existència amb això que ara es diu qualitat de vida acudim als centres sanitaris amb la il·lusió de rebre alguna reparació. De fet, alguna intervenció com pot ser llevar-te les cataractes, una pròtesi o un tractament mèdic és un corrector, però el cos humà, al contrari de les màquines que se’n pot comprar una nova els majors resistim fent el nostre camí fins el moment en què apleguem al retir domèstic, ens fem invisibles al món i finalment morim.

Però mentre la salut corporal ens ho va permetent els veterans mantenim fantasies i entre elles el somni de l’eterna vitalitat que ens ajuda a mantenir-nos actius dins d’unes limitacions que cal assumir. I com que la dita ens aconsella que de vell no es passa convé gaudir la propina del que queda practicant l’atenta observació del món dins d’un moderat optimisme i una irrenunciable curiositat. Mentre tant farem cas als joves i tornarem a la mascareta tant en el sentit profilàctic de no agafar un fatal refredat com metafòricament justificar que no ens agrada el ranci olor de l’actual burrera universal.