Bernat Capó tal com el vaig conéixer; per Núria Sendra

«M’estic morint, has de vindre amb els teus pares a menjar un putxero de polp per a acomiadar-nos». Això em va dir Bernat Capó aproximadament un any abans de la data de la seua mort el març de 2017. Pot semblar que comence l’article pel final, però diu molt de la persona, del nostre protagonista.

Efectivament, li havien diagnosticat un càncer a l’ull i no s’hi podia fer res. Altres potser ho haurien amagat; ell ho exposava sense filtre i emetia una ordre, una ordre que sabia que seria gratament rebuda i acatada. Tenia 89 anys i, encara que gaudia d’una gran vitalitat, ja feia temps que tenia assumit que ningú es queda per a llavor i anava preparant com volia que l’acomiadaren. El curs de les coses li va deixar organitzar-ho tot tal com ell volia; ens va donar l’oportunitat de mostrar-li el nostre afecte i la nostra admiració. I acomiadar-se amb un dinar, el putxero de polp. Una exquisida menja tradicional, senzilla i complexa, com les persones que vivien vora una mar que llepava platges rocoses quan la gent només s’hi acostava perquè hi podien trobar aliment. Un arròs. A la comarca de la Marina es pot menjar cada dia de la setmana (de diverses setmanes i tot) un plat d’arròs sense repetir-ne mai la recepta. Bernat Capó es confessava arrosser empedreït; enamorat com era de les coses del poble i les seues formes d’expressar-se, no podia ser d’altra manera. El dinar va ser tan alegre que vam pensar que teníem Bernat per a molt més temps del que, malauradament, el vam poder gaudir.

Bernat Capó escriptor: Costumari valencià i més llibres

Fruit de l’estima per la seua gent i els costums que els havien anat conformant al llarg del temps va ser el Costumari valencià. La primera obra que li vam publicar a Bullent van ser els dos primers volums, en els quals a través d’articles curts ens parlava de «coses de poble», tal com resava el subtítol. Els havia publicat prèviament al diari Información. Aquesta va ser també la darrera obra publicada: el tercer volum del Costumari valencià, que ja va escriure expressament per a ser publicat en forma de llibre el 2012, i que conserva l’estructura d’articles curts. Curiosament, va acabar aquest tercer volum (i tancar la seua obra) d’una manera peculiar, recuperant un deliciós conte de ficció: «La llegenda del putxero de polp». Un conte que també ens il·lustra sobre l’antic art de la pesquera per la Marina que rep «el nom de la passa per dues raons: la primera, perquè el pescaire s’hi posa a una passa de la mort, i l’altra, perquè és lloc de pas dels peixos transhumants que s’apropen al rocam per tal d’orientar-se en l’obscuritat».

Amb la ironia i sornegueria que el caracteritzaven en persona va escriure bona part dels seus llibres, sobretot els divulgatius com ara Espigolant pel rostoll morisc o Terra de cireres, en els quals viatja per valls d’interior de les Marines per explicar alguna cosa de cada poble que troba. Poques vegades es va apartar de l’estil periodístic amb notes d’humor; una va ser el cas d’On ets Gigi?, llibre breu dedicat a un gos que se li va perdre i en el qual predomina el sentiment i l’emotivitat per l’amic. En la seua producció literària Capó manté la ferma voluntat de reflectir el poble, costumisme amb un segell propi.

Bernat Capó, reconeixements

L’obra i la trajectòria de Bernat Capó no van passar desapercebudes ni entre els lectors ni entre les institucions culturals del país. Els reconeixements li arribaren com una conseqüència natural d’una feina constant, honesta, profundament arrelada al territori. Va rebre diversos premis i distincions al llarg dels anys.

En la dècada dels noranta del segle passat Edicions del Bullent recupera algunes de les obres que Bernat havia publicat i per mitjà de les maquinacions de Gabriel Sendra ens convencem de la necessitat de crear un canal que animara més persones a escriure sobre etnologia, a arreplegar el saber dels majors abans no fos massa tard. Com a resultat, diverses institucions encapçalades pel Museu Valencià d’Etnologia i Edicions del Bullent, amb la col·laboració inicial de la Mancomunitat cultural de la Marina Alta, l’Ajuntament de Dénia i l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, convoquen un premi de divulgació de la cultura popular que duia el nom de Bernat Capó. Ell s’hi dedicà amb entusiasme i agraïment, que repetia cada any en el lliurament d’aquest premi, al qual va acudir i en el qual va participar activament fins a la mort.

Probablement els reconeixements que li van fer més il·lusió van ser els del seu poble: primer, quan el maig de 1997, per decisió unànime del ple de la corporació de Benissa, la biblioteca va rebre el nom de Biblioteca Pública Bernat Capó. També quan fou nomenat Fill Predilecte de Benissa: «En aquest moment soc el senyor més important de Benissa. Vaig pel carrer i tothom em pregunta com estic; fa una setmana hi anava i ningú em preguntava res», explicava amb la naturalitat i l’humor que el caracteritzava. Entre aquests reconeixements cal destacar que va ser distingit amb la medalla de plata del Consell Valencià de Cultura. I que el 2017 li van concedir el Llorer d’Or de la Universitat d’Alacant.

Per a ell, aquests reconeixements no eren sinó una confirmació que el relat de les coses petites, dels gestos quotidians i de la memòria compartida, tenia sentit i valor. Això, i l’acompanyament dels amics, i especialment de la seua estimada Lola, com li agradava destacar sempre que podia, el premi de la bona companyia en la vida.

El periodista, el directiu

Poca cosa puc dir del Bernat Capó periodista. Quan jo el vaig conèixer ja estava jubilat i aquesta activitat, que va ser una de les principals, encara el definia.

Durant anys va publicar articles en premsa, especialment al diari Información, on va construir una veu pròpia, que combinava la crònica, l’article d’opinió i el relat costumista. Escrivia com parlava: amb claredat, amb contundència quan calia, i sempre amb una mirada compassiva cap a les persones més febles i dura amb els forts que es passegen pel món amb prepotència.

Va col·laborar en tots els diaris del País Valencià i en diverses revistes d’àmbit estatal. Fou fundador i director del periòdic comarcal El poble de la Marina.

El periodisme no va ser el seu únic ofici: també va ser directiu de l’empresa d’autobusos Unión de Benissa, fet que no se sol esmentar en la seua biografia i que no va ser neutre en la seua trajectòria. Jo sí que ho faré, no sense abans referenciar-ne la font: Gabriel Sendra (bon amic seu i pare de qui signa aquest article). Explica Sendra que, gràcies a la mobilitat que Capó gaudia per aquesta ocupació, en temps de dictadura va poder enviar alguna que altra cistella de botifarres de la Marina a Vicent Ventura, quan era exiliat a París. Des de posicionaments polítics divergents es pot arribar a una bona entesa si hi ha trellat i un rastre de bones raons.

Compromís cívic i cultural

El compromís de Bernat Capó amb la cultura valenciana va ser constant. També amb el socialisme i la república. El seu valencianisme era cultural, arrelat, gens impostat; la marcada adscripció política la feia des del respecte i així li retornaven els reconeixements dels que es movien en un espectre polític distint al seu. Tothom tenia molt clar on se situava.

Defensava la llengua amb naturalitat i li van tocar uns temps complicats per a fer-ho. Hi va haver llibres que va publicar en dictadura en castellà i, quan en va tindre ocasió, els va tornar a les paraules que li eren pròpies, escrivint-los amb correcció i dignitat, i demostrant que era una eina perfectament vàlida per a parlar de qualsevol tema.

Va participar activament en iniciatives culturals, presentacions de llibres, xarrades i trobades, sempre disposat a compartir experiències i coneixement. Animava els més joves a escriure, a continuar la tasca que els de la seua generació havien mantingut a base de grans esforços. Mirar endavant per posar en valor el que altres han fet anteriorment.

La relació amb el territori: la Marina com a univers

Parlar de Bernat Capó és parlar de la Marina. De la Marina Alta i de la Marina Baixa, dels pobles de la costa i de l’interior, de les valls, les serres i la mar. Va viure molts anys a Alacant ciutat, també alguns a València, però el seu territori es reconeix entre el Montgó i Ifach, les serres de Bèrnia, Aitana o Mariola, les valls de Pop, Gallinera, aquelles que veieren maldar els moriscos per subsistir i els habitants de les quals van rebre el nom de blavets, potser perquè anaven blaus de gana. Coneixia els camins, els topònims, les històries mínimes que donen sentit als llocs. I tot aquest coneixement no era erudit, sinó viscut, après caminant, parlant amb la gent, observant.

L’home: senzillesa, ironia i humanitat

Més enllà de l’escriptor i del periodista, qui va conéixer Bernat Capó en el tracte personal sol coincidir en una cosa: era un home profundament humà. Ell es definia com a agnòstic, republicà i pudent. Senzill en les maneres, irònic sense malícia, amb una conversa rica i plena d’anècdotes. Tenia una manera molt particular de contar les coses, amb un ritme pausat que atrapava l’oient, i una capacitat notable per trobar sempre el punt just entre l’humor i la reflexió.

La seua manera d’afrontar la malaltia i la mort és, probablement, una de les lliçons més contundents que va deixar. Era amic de quedar bé, i sense dramatismes, sense ocultacions, va assumir el final com havia assumit la vida: amb lucidesa i dignitat. Volia acomiadar-se, menjar amb els amics, deixar-ho tot endreçat. I així ho va fer. Aquell putxero de polp no va ser només un dinar, sinó una manera de dir gràcies, de tancar el cercle, de reafirmar una manera de ser.

El llegat

El llegat de Bernat Capó és múltiple. D’una banda, hi ha els seus llibres, que continuen llegint-se i que, amb el pas del temps, guanyen valor com a documents d’una època i d’una manera de viure. De l’altra, hi ha el seu exemple: el d’un intel·lectual de poble, en el millor sentit del terme, compromés amb la realitat més pròxima i capaç de convertir-la en matèria literària sense artificis.

Per a molts, Capó ha estat una porta d’entrada a la cultura popular valenciana, una veu que ha ajudat a entendre d’on venim i per què som com som. I potser aquest és el seu major mèrit: haver sabut explicar-nos a nosaltres mateixos amb paraules clares, amb afecte i amb una honestedat que avui es troba a faltar.

Quan rellegim els seus textos hi retrobem una manera de mirar el món que no ha passat de moda: atenta, respectuosa i profundament humana. I això, més enllà de premis i reconeixements, és el que fa que Bernat Capó continue present.

Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut el 9 de febrer de 2026 a frontissa.cat