Fugides en massa

Pressionades per l’Església, atabalades pels abusius impostos senyorials, nombroses famílies morisques van decidir emigrar al nord d’Àfrica desafiant la prohibició que existia sobre la seua mobilitat.

En 1563 es va prendre la dràstica decisió de desarmar els moriscs, la qual cosa no va impedir que sis anys més tard es rebel·laren aquests a l’Alpujarra granadina (iniciada el 23 de desembre de 1568 i sufocada a la primavera de 1570). A partir de 1571, es va obrir la segona etapa de la història dels moriscs valencians, caracteritzada segons Halperin per la predicació i la repressió. Aquesta va suposar la paulatina destrucció de les estructures morisques per la Inquisició; aquella va consistir en noves campanyes evangelitzadores, tan infructuoses com l’anterior.

En 1573, l’arquebisbe de València, Juan de Ribera, va decidir crear vint-i-dues parròquies més a la zona morisca i pujar la renda dels rectors fins les cent lliures anuals. El projecte va ser enviat a Roma, on va ser aprovat pel papa en 1579. Però en aquells dies l’arquebisbe valencià, amb la conformitat del rei espanyol, ja havia canviat d’opinió i va desistir de posar en marxa el projecte; sens dubte per raons econòmiques.

El mateix va ocórrer en 1597, quan va arribar a València el llicenciat Covarrubias, canonge de Cuenca, comissionat pel rei i el nunci, amb la missió de dotar definitivament a les parròquies morisques d’un finançament digne. Però va fracassar en no aconseguir que es posaren d’acord les parts que havien de participar en el sosteniment econòmic de les noves rectories.

Ja en 1599 es va dur a efecte una altra campanya d’evangelització, però els seus fruits van ser escassos. La resposta morisca va ser tan hostil que, tement una rebel·lió, el comte de Benavente, virrei de València, va prendre precaucions mobilitzant les tropes.

En l’arxiu municipal d’Elx es conserven còpies, en llatí i en castellà, de la butlla signada pel papa Clement VIII el 29 de maig de 1602, d’erecció d’una parròquia a l’aljama de la vila, coneguda com a raval de San Juan Bautista des que els moriscs més eminents foren obligats a batejar-se en 1526. Les terres que conreaven es trobaven al Magram, a la dreta de la rambla del ric Vinalopó (el que actualment són les partides de Carrús, el Pla i Casa Blanca), regades per la sèquia de Marchena. Doncs bé, en aquesta butlla, a més d’assenyalar-se la dotació del rector, que en total ascendia a 232 lliures, i que en teoria “havien de satisfer els Participis de Delmes”, es fa també una breu descripció de l’aljama:

“En la villa de Elche ai un arrabal en el qual ay tresçientas y ochenta casas de cristianos nuevos rodeadas de muros para cuia entrada en el dicho arrabal tan solamente ai un portal, y la iglesia parrochial que esta situada en el dicho arrabal fue antiguamente mesquita de los moros con invocacio de San Juan Bautista en la qual un sacerdote asalariado celebra missa los domingos y fiestas de guardar, y tambien da el sacramento del bautismo a los niños de licencia”.

EMIGRACIONS

Després de la rebel·lió dels moriscs de l’Alpujarra, milers de cristians nous granadins van emigrar al nord d’Àfrica o a altres territoris espanyols, especialment cap a Castella i el regne de València.

Però, abans i després d’aquesta guerra de l’Alpujarra, es van produir moltes altres emigracions morisques a l’estranger.

A pesar de la immigració morisca granadina, va haver noranta pobles valencians de cristians nous que, entre 1527 i 1563, van descendir notablement en nombre d’habitants, despoblant-se fins i tot per complet alguns d’ells.

Fugides en massa

Pressionades per l’Església, atabalades pels abusius impostos senyorials, famílies morisques van decidir emigrar al nord d’Àfrica, desafiant la prohibició que existia sobre la seua mobilitat.

En 1526 van ser 170 famílies de cristians nous de Callosa de Montcada (Callosa d’En Sarrià) les que se’n van anar amb la col·laboració dels corsaris berberiscos.

La costa alacantina plena de penya-segats que abasta des del cap de Sant Antoni fins el Campello, esquitxada de xicotetes cales i ports naturals, era molt propícia per a la fugida per mar dels moriscs que fins allí arribaven per camins que creuaven les regions muntanyenques de l’interior, procedents de les valls del Castell de Guadalest, de Bolulla i Tàrbena, de Laguar, Xaló i Orba. Moriscs no només del regne de València, sinó també d’Aragó i de Castella. Fins aquests refugis naturals arribaven al seu encontre les barques berberisques. Aquests lleugers bucs de rems advertien de la seua presència mitjançant l’antiguíssim sistema de les fogates. Prenien foc a aquestes per les nits en la mar, iniciant així una cadena lluminosa que arribava fins els més remots punts de l’interior del regne valencià, botant les muntanyes de cim en cim.

Suport senyorial

L’emigració morisca comptava amb el suport dels senyors. Però aquest suport no era gratuït: els salvoconductes o guiatges havien de ser comprats pels moriscs en metàl·lic. També els corsaris berberiscos els cobraven els seus serveis. Un exemple d’això el trobem entre els moriscs de Senija, que en 1587 van oferir tres mil ducats (i el saqueig de Benissa) al governador d’Alger, perquè els embarcara i els duguera a aquella ciutat.

Gràcies al procés inquisitorial que va ser sotmès en 1542, ja sabem que Sancho de Cardona, almirall d’Aragó, facilitava salvoconductes als moriscs que desitjaven emigrar. El principal testimoni del judici, Miguel Zaragoza (Çaragoça), rector de la Vall d’Alcalà, va fer una declaració el 6 de març d’aquell any que implicava a altres senyors, a més de Cardona. Per la seua rellevància a l’explicar el camí que seguien els moriscs i el sistema de fogates que empraven, mereix la pena transcriure part del següent paràgraf:

“Añadió que todos los convertidos de este reyno y tagarinos y alárabes que se pasan en Argel e los mas vienen primero a la Vall de Seta a D. Rodrigo de Beamont, procurador de la dicha Valle de Seta y Guadalest a guiarse y el dicho D. Rodrigo los guía y ansí guiados vienen a la dicha Valle y de alli se pasan a Palop [Polop] adonde los guía D. Gaspar Sans y de Palop se embarcan (É) y havía visto un guiatge firmado de su mano de D. Rodrigo de Beamont en poder de un morisco de la huerta de Oliva que se pasó a Argel y que todos los moriscos cablan [que habían] en esto dicen que los que pasan van guiados por el dicho D. Rodrigo de Beamont y por D. Gaspar Sans y que luego que hay fustas en una noche se sabe hasta Segorbe según ha oído decir a los mismos moriscos porque dicen que las fustas hacen fuego en el mar de noche y aquel fuego responde a una montaña que se dice Aytana y aquella montaña hace otro fuego el cual responde a otras hasta Segorbe (É) y que ansí se van y están allí hasta que ven oportunidad de fustas para poderse pasar y así se pasan de cada día que no queda ninguno a venir en ellas. Y terminó diciendo que por estos guiatges se pagaban uno, dos o tres ducados según quien es”.

L’esmentat funcionari real, Gaspar Sans, governador de la fortalesa de Polop, acusat de formar part d’aquesta organització encarregada de fer passar moriscs a Àfrica, va confirmar i va ampliar davant el tribunal inquisitorial el declarat pel rector d’Alcalà. El motiu principal pel qual va col·laborar amb aquella organització era econòmic. El virrei no enviava les pagues dels seus soldats i ell necessitava diners. Va acceptar per tant signar salvoconductes i va permetre que els seus subordinats acolliren moriscs valencians, castellans i aragonesos, mentre trobaven l’oportunitat d’embarcar-se cap a Àfrica. Un fet que, segons va reconèixer, feien tots els senyors. I tenia raó, ja que, mentre ell declarava a València, el clergue que havia anat a substituir-lo a Polop seguia venent salvoconductes.

El suport senyorial a l’emigració clandestina de moriscs va començar a declinar en 1561, quan el rei es va interessar personalment en una millor fortificació de la costa alacantina. I pràcticament ja no existia a l’octubre de 1575, quan el virrei va prohibir als moriscs valencians aproximar-se al litoral sense el seu permís (llevat dels arriers), sota pena de tres anys de galeres.

En qualsevol cas, la fugida morisca va continuar malgrat la retirada del suport senyorial. En 1584, per exemple, cent quaranta famílies de cristians nous de la baronia de Polop van emigrar al nord d’Àfrica.