Domingo Iborra; per Joan Josep Cardona

Joan Fuster, en referir-se a Josep Lluís Bausset l’anomenava “l’home subterrani”. Era la més exacta i justa definició d’una persona discreta i sàvia que posava a disposició del seu poble generositat i amor per engrandir-ho. Quan una localitat compta amb ciutadans d’aquesta altura moral pot dir-se que té la sort de gaudir d’un referent amb qui confiar. Sempre he pensat que Domingo Iborra Crespo, mort ara als noranta-nou anys de vida fecunda, pertanyia a eixe gènere de ciutadans compromesos. I justificar eixa biografia és un exercici que, dins del nostre món actual, és una necessitat i obligació que no es pot deixar passar per alt. I molt més davant l’escassedat de persones d’aquest tarannà que difícilment tenen un relleu de garantia.

Domingo Iborra fou un professional de la banca amb càrrecs de responsabilitat. Exercí l’ofici amb l’atenta escolta als problemes que tant podien ser emeses per persones atribolades com per qui, il·lusionat, vol posar en marxa una empresa personal. L’antic gremi de bancaris conscients d’eixe compromís de qui sap se li confien greus assumptes als quals ha de donar solucions efectives feien seves les afliccions dels clients donant sempre en el clau d’un desenllaç feliç a les dificultats que vivien.

Mai deixa de considerar-se en la vella Benissa que una persona com aquestes, posada al front dels negocis públics faria fora la dita popular de que «el bé comú el diable se l’endú». I amb la garantia de tenir-lo dins de l’ajuntament tothom confià cegament que no fallaria en la seva comesa de fer el bé a tort i a dret. En l’any 1961 l’administració municipal en els darrers temps del govern d’Adolfo Torres passava, segons relatava el propi alcalde en la premsa, per una greu crisi laboral i de falta de recursos econòmics que obligà a buscar persones rellevants dispostes a ocupar un càrrec de regidor. Tot i ser una decisió governamental aquell equip format majoritàriament per empleats de la banca, vells professors i gent del comerç es prengué seriosament la càrrega de revertir una situació complicada. Aquell equip fou conegut en el poble amb el nom del “govern dels tecnòcrates”, utilitzant el símil estatal del famós canvi polític de 1957 originat per Mariano Rubio, Alberto Ullastres i López Rodó.

Seria ja en l’any 1963 i amb l’alcalde Salvador Ivars quan aquell pla de modernització de Benissa ordit per aquelles persones començaria amb ells mateixos a donar fruit. D’ençà aquell any fins 1978 Domingo Iborra ocupà la primera tinença d’alcalde amb un grau de responsabilitat, dedicació i eficàcia que podríem considerar el factor determinant de l’èxit d’aquelles corporacions que posaren les pedres mestres de l’actual prosperitat. Foren mesures tan transcendents com la portada d’aigües potables al poble i germen de la urbanització de la zona de la Fustera. No es descurà l’atenció al nucli urbà amb l’execució total del clavegueram, il·luminació, obertura de carrers, declaració de zona industrial del Pla de Carrals, normes de preservació del centre històric de Benissa i dels xalets de la costa, construcció del nou cementeri, el camp de futbol, dispensari mèdic, asfaltat de la carretera de Pinos, urbanització de la plaça del Rei Jaume i la Glorieta. No s’oblidaren els aspectes culturals com l’apertura d’aules al vell edifici del Seminari Menor dotant-lo de professionals en matèries de batxillerat i filial del Col·legi “Lope de Vega”, la recuperació de la banda de música, creació de la Biblioteca Pública, edició del primer butlletí informatiu i el recolzament a diversos i altres actes culturals.

Però la més significada contribució política de Domingo Iborra cal situar-la en el govern de l’alcalde Josep Ivars Ivars. El nou alcalde acceptà el càrrec amb la condició de tenir el suport inqüestionable de Domingo Iborra. Fou una declaració feta per aquell edil en la seva presentació pública. Era visible l’agonia del règim franquista, un auspici palpable a Benissa amb la presència d’un ben organitzat grup format per persones joves anhelant la implantació de la democràcia que organitzaven trobades i actes diversos sensibilitzant a la societat de la necessitat d’un canvi de règim. La personalitat de Domingo Iborra, el seu caràcter conciliador, l’ascendent moral i el prestigi professional i personal feu de contrapès i pont de diàleg amb els futurs rectors de l’ajuntament solucionant situacions molt complexes. Un exercici de responsabilitat i civisme que estalvià a Benissa moments delicats com els viscuts en altres localitats de la comarca.

Caracteritzà a més a Domingo Iborra altres aspectes cívics viscuts en diferents associacions locals com el seu pas per l’Associació de Pares d’Alumnes, la Societat Musical i el servei a la parròquia al front de responsabilitats benèfiques. I a més fou sempre un home obert a totes aquelles col·laboracions ciutadanes que precisaren el seu suport oferint, a més de la seva contribució personal, la gratuïtat del local de cinema que tenia en propietat amb el seu germà. Res satisfeia a tan exemplar ciutadà veure culminats exitosament els treballs en pro del poble a qui tant estimà. Encara, i en la seva ben portada ancianitat, ens deixà gravat en el Centre d’Interpretació el seu testimoni de vivències en la proesa de la portada al poble de les aigües potables. Un fet fonamental i que tant li agradava recordar com un exemple d’inici de la redempció d’un poble a qui tant estimà i a qui tant serví, fet tot des d’un segon pla humil, intel·ligent i sense buscar protagonisme. Era, talment l’home subterrani de Benissa del que ens parla l’escriptor de Sueca.