Entrevista a Pepe Ribes, regatista: «The Ocean Race és l’experiència que va marcar la meua vida»

Es podria dir que Pepe Ribes és el Rafa Nadal o el Pau Gasol de la vela transoceànica. El regatista de Benissa és l’alacantí que més The Ocean Race ha completat, quatre (2001, 2005, 2008 i 2011). Ribes és una veu autoritzada per a parlar de la Volta al Món, de les seues experiències a bord, dels canvis que s’han produït en la regata…

Als seus 54 anys, la seua ment encara li demanaria una ‘Last Dance’ navegant al voltant del planeta però assumeix que els patrons ara mateix trien per a formar tripulació gent més jove. Tira comptes i assegura que ha passat 17 anys de la seua vida entre la preparació, entrenaments i les regates en si, en The Ocean Race. Tota una institució.

En quin moment una regata deixa de ser una competició per a convertir-se en una experiència quasi vital?

The Ocean Race és més que una regata. Quan t’embarques en una regata d’aquestes característiques ja saps que serà una experiència vital per a tu. En una preparació d’una volta al món, en el meu cas, començava ajudant en el disseny del vaixell, la construcció d’aquest, després els entrenaments i acabaves amb la volta al món. Òbviament era una regata que formava part de tres anys de la meua vida pràcticament cada edició. És a dir que és una experiència vital. Per a mi han sigut les regates més formadores i que més m’han fet créixer, aprendre i ser el professional que sóc hui. Crec que The Ocean Race és la millor escola del món.

Com et canvia com a persona completar la Volta al món a vela, en el teu cas quatre vegades?

Et canvia moltíssim perquè, clar, la primera vegada és la il·lusió que tens d’anar. Jo veia des de xicotet al Licor 43, als altres projectes espanyols que havíem tingut. I la meua il·lusió era sempre intentar donar la volta al món a vela, ja fora en regata o no regata. Després vaig tindre la sort que per les meues aptituds o el que siga vaig entrar en un equip com a regatista professional i va ser l’experiència de la meua vida, va ser l’experiència que va marcar la meua vida. Jo ja estava canalitzat, volia ser regatista professional. Quan vaig arribar a la meua primera The Ocean Race ja havia navegat en equips internacionals, però va ser el meu debut, diguem, com a navegant oceànic professional, que és en el que més s’ha basat la meua carrera. He fet de tot, però en total he fet sis voltes al món (quatre en The Ocean Race).

Com es pot explicar The Ocean Race a algú que ho veu des de fora?

Jo crec en el procés. Formar part d’un equip d’aquests és un procés i ja en els entrenaments es va fent una autoselecció de la gent que és capaç i que no és capaç. És una prova molt dura. Són condicions molt dures. Vius en un lloc molt xicotet, has de conviure molt bé amb els teus companys. És un ritme de 24 hores sense parar durant 20 o 30 dies a tot el que dónes, no hi ha etapes que acceleren més o menys, sinó que el ritme en el vaixell sempre és el ritme de competició, com si estigueres en una regata d’un dia. És a dir, que és una regata molt exigent. Ara ja la gent usa psicòlegs esportius i tal, en aquells dies no feia falta.

La selecció dels que arribàvem a la tripulació final es feia naturalment. T’adonaves de si anaves a ser capaç o no. I en veritat no estaves preparat per al que venia perquè mai havies estat ni a l’Índic Sud ni al Pacífic Sud, que són mars de condicions extremes i nosaltres, els europeus, els espanyols, mai havíem experimentat. És un altre nivell de condicions extremes i de condicions que van totalment contra tu: de fred, de vent, d’ones a les quals no estàs acostumat… La primera vegada que arribes als mars del sud és un xoc increïble.

On creus que està el límit: al cap o en el físic?

El límit sempre és al cap. El que passa és que a vegades després el cap et fa tindre problemes físics. Però el límit d’aguantar, a nivell de competició, durant tants dies és el cap. Després, és important no fer-se mal perquè et poden donar colps, et pots trencar costelles. Jo m’he trencat costelles, m’he trencat la mà, m’he trencat l’esquena… És molt important que una ona no t’emporte per davant. Però el condicionant més important a l’hora del rendiment esportiu és el cap. Sent una prova extrema, és molt més important com reacciona el teu cap a les condicions adverses i als dies i dies i dies i dies de condicions adverses.

En quines situacions vist que la situació es tornava molt complicada?

Nosaltres vam estar a punt d’afonar-nos amb el Movistar a 300 milles del Cap de Forns, teníem l’aigua per la cintura… Ací ens vam salvar i després a l’Atlàntic Nord, a unes 500 milles d’Anglaterra, el vaixell es va afonar…

I què vau fer?

Ens va salvar un vaixell que venia per darrere, l’ABN Amro 2. Els únics que et poden salvar normalment en The Ocean Race són competidors, perquè en la ruta que fem nosaltres, on estan els vents favorables, hi ha molt poc trànsit. Llavors ens va salvar l’ABN Amro 2, que dos nits abans havien perdut a un tripulant (Hans Horrevoets) que era un amic d’altres projectes en els quals navegàvem junts. Havia caigut l’aigua i havia mort per hipotèrmia. L’havien pogut recollir i anava dins del vaixell també. Ens van recollir a tots i ens van dur a Anglaterra, on ens van transferir a un vaixell militar. El vaixell es va afonar.

Aquell succés va ser en la teua segona experiència en The Ocean Race. Què et motivava per a repetir?

Jo al final sóc un regatista oceànic professional i el que em motiva és fer les millors regates en el món que siguen de navegació oceànica. Si vols experimentar el que és la navegació oceànica en llocs a vegades tremendament salvatges, com són el Pacífic Sud, l’Índic Sud. No hi ha més regates que vagen per ací. O vas en solitari en la Vendée Globe o has de fer The Ocean Race. I experimentar eixe tipus de condicions és el que t’enganxa. Hi ha un tall de dies i dies de The Ocean Race, que són condicions més o menys acceptables, però quan arribes als llocs del sud, eixe tipus de condicions enganxa molt: condicions molt extremes durant molt de temps.

Amb quins moments et quedes de les teues quatre edicions?

Bé, si jo sempre dic que quan guanyes etapes, quan ganyes sempre hi ha moments bonics, però passes per llocs molt increïbles i veus coses de la natura molt increïbles que si no estigueres allí seria impossible. Jo crec que eixos són els millors moments: gaudir de la natura en la seua plenitud i el seu costat més extrem i salvatge.

En 26 anys ha evolucionat tot: els vaixells més ràpids, la tecnologia. Creus que s’ha perdut l’essència de la regata amb tant de canvi?

A veure, per a mi s’ha perdut un poc. S’ha reduït molt la tripulació. Els vaixells són molt més ràpids, ara els IMOCA. Per a mi s’ha perdut l’essència de no tindre tanta tripulació i això és, sobretot, perquè era una escola molt important de regatistes professionals. Ara ens trobem en els projectes de maxis, de vaixells verds, que no vénen joves que hagen tingut eixa experiència, que ja es pugen en un vaixell i saben fer de tot, perquè quan tu vas a The Ocean Race, has de saber fer de tot. Has de tindre un rang de característiques a un nivell molt alt que hui dia eixa escola s’ha acabat i s’ha acabat perquè ara van quatre. Ja no van deu. Hi ha molt pocs equips amb molt pocs tripulants.

Abans hi havia huit o deu equips, al principi érem dotze tripulants, era una escola, una universitat de generar regatistes professionals a un nivell altíssim. La gent que eixia de la Volvo podia anar a la Copa Amèrica sense cap problema. Un tio que eixia de la Copa Amèrica no podia anar a la Volvo (The Ocean Race). Era impossible.

I creus que aquest canvi tecnològic, ha desplaçat una mica a la intuïció del propi regatista?

No, al final, en aquests projectes que hi ha ara, els vaixells també han d’estar dissenyats, construïts, amb l’input del skipper que estiga al càrrec i després han millorat tots els models meteorològics, els models de navegació, però al final la intuïció del regatista sempre estarà i sempre està. Cada vegada els vaixells has de portar-los amb números, diguem. Abans era tot sense tanta tecnologia, però bo, els anys passen i les coses evolucionen. Ara, si no corre el vaixell has de saber per què no corre i tens el foil, l’angle del foil, mil coses que tocar fins que aconsegueixes que el vaixell córrega. Clar, són les condicions canviants de l’oceà. És un treball continu. Quan estàs en regates, al minut has d’estar trimant i ajustant el vaixell.

Per què creus està costant la consolidació d’equips espanyols en la prova?

Perquè és un esforç molt gran i es requereix de líders molt importants. En aquest cas nosaltres vam tindre a Pedro Campos com a líder dels tres projectes de The Ocean Race. Són empresaris que es dediquen a arriscar els seus diners al principi muntant equips, buscant patrocinadors i després donar-li una viabilitat. Llavors jo crec que el que més ens falta són eixe tipus d’empresaris que han arriscat i han donat tant per la vela. Ara en general la vela té menys espónsors. Va haver-hi un temps en el qual la família reial estava molt involucrada en aquests projectes i també ajudava molt.

Tu com a regatista, et planteges alguna vegada fer una cinquena volta al món o és un capítol tancat?

A mi m’encantaria, però jo crec que és una cosa més de joves. A mi m’encantaria, però aquests vaixells que volen… La veritat és que estic involucrat en un projecte amb un vaixell volador i la manera de navegar ha canviat moltíssim. Han de ser molt joves perquè reben molts colps, molts vaixells que volen. Els impactes són molt, molt forts. I un tio com jo no recupera igual que un tio de 30 anys. A mi m’encantaria que hi haguera una secció de vaixells que no volen. A mi m’encanta el tipus de navegació, el mitjà, les regates de volta al món, m’encantaria tornar a fer una volta al món, el que passa és que entenc que si un skipper ha de seleccionar algú, selecciona a un tio de 30 anys que sap que si es dóna un colp es recuperarà en una setmana.

Què has aprés en l’oceà?

En l’oceà he aprés la persona que sóc, he aprés la meua vida. Ha sigut, imagina’t, només en regates oceàniques, les The Ocean Race més les ‘Barcelones’, perquè he passat 17 anys de la meua vida fent això. La persona que sóc, tot qui sóc, ha vingut marcat per les meues experiències en aquestes regates.

Si pogueres parlar amb el Pepe Ribes, que començava que li diries?

No li donaria cap consell, sinó que fera el mateix. Podia haver triat altres equips. Quan vaig tindre oportunitat, potser. Però els principis bàsics, exactament el mateix. M’encanta la meua professió, m’encanta el que faig i em continua motivant anar a treballar cada dia. Per a mi anar a treballar no és sinó treballar, és anar a jugar.

Pel seu interés hem reproduït aquesta entrevista apareguda el 14 de juny de 2026 a El Español.