Els majors celebren el sant; per Joan Josep Cardona

El nom propi és la forma en què els humans ens coneixem diferenciant-nos els uns dels altres. El dia del nom o l’onomàstic es correspon amb la festa particular que dins del calendari litúrgic ens convida a honorar l’homòleg del sant primer portador glorificat del nostre apel·latiu. Els noms, com tota paraula, prové d’un procés etimològic. Jo mateix, que a més de Joan i Josep m’afegiren en la pila de baptisme el Felip per mon pare i Francesc en memòria del rector oficiant no soc portador gratuït d’un caprici. Joan ve de l’hebreu i significa el compassiu. Josep, dels mateixos orígens vol dir multiplicar. Felip és grec i equival al que estima. Francesc, que és d’origen italià, designa als que provenien de França. Malgrat eixa exposició filològica ni els meus pares ni cap altre progenitor que porta la prole a batejar tingueren en compte els atributs del caràcter del nom a l’hora de vessar sobre el nostre cap pelat les aigües de cristianitzar. Prevalia el costum familiar de perpetuar els noms dels avis, de recordar-los i venerar-los el dia del sant. Ara mateix en ma casa som tres els portadors de Joan, nom que en la línia genealògica paterna comença en 1603 i en la materna en 1580. Evoquem una història i unes biografies que respectem i ens emocionen.

Fill d’un temps on la celebració de l’onomàstic es commemorava per part de parents i amistats amb constants visites a casa a saludar-te i degustar la coca maria i la copeta d’anís o conyac no defuig de continuar corresponent a tal finesa el dia en què aquestes bones persones celebren el seu respectiu. Així el dia de Sant Jaume, i degut a la distància entre pobles vaig honorar per telèfon a un amic estimat. Seguí a la cordial recordança la relació dels mals corporals i acabant la conversa amb l’enyor dels temps passats. El dinar familiar extraordinari i patriarcal ja no es celebrava. Les ocupacions laborals i horaris diversos de la descendència no permetien fruir d’una taula a la qual se li suposa una perllongada tertúlia. Una breu trucada telefònica i ja ens veurem per Nadal. Era un lament emès quasi a punt de plorar.

Dies passats el calendari marcava la festa de Sant Joaquim. La premsa d’eixe dia portava un dossier dedicat a la vellesa. Res comentava del sant del protoevangeli, al que la iconografia el representa amb la seua esposa Santa Anna ambdós amb fisonomia anciana. I així com la modernitat bandeja el santoral substituint-lo pel dia de l’arbre, dia de l’amor o dia de qualsevol ocurrència que li passe pel cap al món del màrqueting res millor que dedicar la festa de Sant Joaquim, per allò de que és vell, a “Dia de la ancianidad”. Seguint eixe desplegament periodístic que res tenia de pietós, els autors de l’especial aportaven una notícia més que coneguda i patida: La soledat dels vells. L’autor del reportatge, José Maria Bort, descendent d’una prestigiosa família de periodistes valencians apuntava alt i clar en el seu discerniment sobre eixe problema social. La incomunicació no desitjada en la vellesa no és una debilitat individual, sinó un símptoma d’un sistema que s’ha oblidat de la seva cura. Fer-li front exigeix construir comunitats més humanes, solidàries i inclusives. Eren les paraules d’un periodista que sap de què va la cosa.

Com s’havia d’adobar eixe extraordinari del diari amb altres particularitats de la vellesa s’afegien altres articles on s’emfatitzava sobre el paper dels avis en la cura dels nets, la necessària aportació de la pensió en famílies de precarietat econòmica i, com no, el món de les residències. En aquest darrer comentari es posava èmfasi en “las experiencias creativas”. És a dir, que vostè si no té la sort de morir com sol dir l’oració de Santa Anna “Buena muerte i poca cama” pot ser que en algun moment o altre hagi d’anar a un establiment geriàtric a passar el que li resta d’existència. L’experiència creativa que suggeria aquella residència es sustentava en que l’expressió artística reduïa l’ansietat i augmentava l’autoestima i això els oferien com un taller d’ocupació. Tota la raó del món. Una pietosa actitud tal vegada reparadora dels anys i anys d’una producció negada, oblidada o negligida per la societat que els ha ignorat. I amb santa paciència de la realitat de la vida ho definia la quarteta deguda a mossèn Joaquim Martí Gadea, gran rector de Senija: Els aulets i auletes/ quan el temps està de bulla/ no roseguen una xulla/ però es mengen les sopetes. És l’almoina tranquil·la i obsequiosa quan et diuen que fas catúfols i millor no deixar-te participar en un món, que també és el teu mentre et dure la vida, tingues el cap clar, il·lusions o ganes de dir la teva. Faràs sudokus, collars de macarrons, una multiplicació o acoloriràs dibuixos si és que la vida ja et nega, fins i tot això de “experiència creativa” que són paraules majors. I al teu sant, com no hi ha cançons que fan al cas et cantaran “cumpleaños feliz, cumpleaños feliz”. Quin món!!!.